base-logo125-xarxes-socials marc maso

Veure el cel: baldaquins medievals

MARC SUREDA | CONSERVADOR
Els baldaquins, a través de la seva forma, posició i iconografia, han actuat en les esglésies medievals com a finestres obertes al Cel.  «Vaig veure un tron posat en el cel. Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al del jaspi i la cornalina, i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda. (…) Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents (…). El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un toro; el tercer tenia aspecte d’home, i el quart era semblant a una àguila en ple vol. (…) Nit i dia no paraven de repetir: Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers, el qui era, el qui és i el qui ve». Aquest fragment del capítol quart de l’Apocalipsi explica com els primers cristians, d’acord amb la tradició bíblica, s’imaginaven Déu assegut al seu tron celestial. El Cel, una part del món sensible que es troba més amunt que cap altra -i que fins a temps ben recents ha estat inabastable per a la humanitat- ha servit històricament com a metàfora d’aquella dimensió sobrenatural i espiritual on les ànimes dels benaurats poden veure Déu cara a cara. Per això el Cristianisme, en la seva dimensió artística, ha volgut oferir visions pedagògiques del Cel on el més important no són els núvols ni els estels, sinó la presència de Déu.

En la mateixa línia pedagògica, els cristians només podien tenir visions parcials i aproximades del Cel en el marc de la litúrgia, és a dir, de les accions que simbòlicament reprodueixen el culte etern a Déu per part de tota la Creació. En altres posts ja hem explicat com diferents elements de la decoració de l’església medieval contribueixen a crear aquest efecte excepcional i sobrenatural.

El baldaquí o cimbori té el seu origen en els dossers que ornaven els trons dels antics sobirans, com a símbol d’honor i prestigi. En el món cristià ben aviat passà a cobrir l’altar de l’església, considerat -segons veiem al text inicial- l’equivalent litúrgic del Tron Celestial de Déu, com a il·lustració gràfica de la «finestra mística» que la celebració de la litúrgia obre entre el cel i la terra. A partir dels primers exemples coneguts en les grans esglésies paleocristianes i carolíngies, la seva forma podia ser variada: sovint es tractava d’estructures sostingudes per quatre columnes i fetes de fusta, orfebreria o marbres i estuc, com el de l’església de Sant Ambròs de Milà (segles IX-X) o l’excepcional d’argent de la catedral de Girona (segle XIV); en ocasions podia incloure teles precioses (i d’aquí el nom de baldaquí, relacionat amb Bagdad, orígen d’algunes d’aquestes robes). A la Catalunya medieval, sabem que el bisbe i abat Oliba va promoure al segle XI baldaquins amb columnes, però se’n popularitzà també una forma més senzilla, que anomenem «baldaquí-plafó»: una taula pintada sostinguda només per bigues integrades als murs de l’absis de l’església i sovint decorada, a la part frontal, per una cresteria ornamentada. L’excepcional baldaquí dit de Ribes, una de les peces més brillants i interessants de la pintura romànica catalana, era part d’una estructura d’aquesta mena, tot i que segurament complementada amb suports de fusta.

En canvi, una versió més «clàssica» del baldaquí-plafó amb cresteria ens la presenta el conjunt MEV 4120-4121, de tombants de 1300. No obstant, un dels més bells exemples d’aquesta tipologia és el Baldaquí de Tost, repartit entre el MNAC, que en conserva el plafó, i el MEV, que en conserva la biga i la cresteria; l’exposició que ambdós museus van dedicar-li l’any 2008 es titulava «El Cel Pintat», un excel·lent resum del que aquí hem volgut explicar.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

  • Visita virtual a l’exposició «El Cel Pintat» (2008) (enllaç)

 

Share