portadapostmuseupersonatges

Protagonistes del Museu: el Dr. Junyent

MARC SUREDA| CONSERVADOR

L’any 1930 Mn. Gudiol, gran i malalt, pateix pel futur del Museu. Havia mort sobtadament el seu nebot Mn. Cunill: ara qui seria el seu successor? La solució es trobava a uns 1.000 km de distància i tenia nom i cognoms: Eduard Junyent i Subirà. Junyent havia nascut a Vic el 1901 i des de jovenet havia format part de la Colla Gurb, orientada a les excursions i exploracions arqueològiques i dirigida per Mn. Gudiol, que es convertí en el seu mestre. També de jove es va fer amic per tota la vida d’un altre nebot de Mn. Gudiol, Josep M. Gudiol i Ricart, que seria igualment historiador de l’art. L’aptitud de Junyent en els estudis al seminari va fer que tant Gudiol com Collell es fixessin en ell per orientar-lo als estudis arqueològics professionals. Així, just després d’ordenar-se capellà, l’any 1926, Junyent va anar-se’n a Roma per estudiar al Pontifici Institut d’Arqueologia Cristiana que s’acabava de crear. Estudiant aplicat, Junyent va elaborar la primera tesi doctoral sorgida d’aquella institució, dedicada a l’església de Sant Climent de Roma, i se li augurava un futur brillant en la docència i la recerca internacionals. Però la seva vida va canviar el març de 1930. Quan, de Roma estant, va rebre la carta de Josep M. Gudiol amb l’explicació de la mort de Mn. Cunill i de les inquietuds del seu oncle, Junyent ho va tenir clar: el seu deure era assumir el relleu del seu mestre al capdavant del MEV.

Gràcies a aquest curs imprevist dels esdeveniments, el Museu episcopal i la ciutat de Vic van guanyar un historiador i activista cultural de primer nivell. Al Museu, Junyent emprengué una primera reforma l’any 1934 i, passat el sotrac de la Guerra Civil, aconseguí l’edifici de l’antic Col·legi de Sant Josep -popularment anomenat «la Panissa»- per instal·lar-hi les col·leccions del Museu amb més amplitud que al sobreclaustre de la catedral. L’operació va durar moltes dècades però va aconseguir esponjar la disposició dels objectes i millorar el relat que s’oferia a visitants i investigadors. Al mateix temps, Junyent assumia la direcció dels arxius episcopal i municipal, fonts d’interminables recerques. Des de la seva especialitat en arquitectura paleocristiana emprengué l’estudi sistemàtic dels edificis del romànic i pre-romànic català, del qual fou l’especialista més destacat en les dècades centrals del segle XX. També va excel·lir en les investigacions històriques sobre Vic i Osona, de manera que els resultats de les seves investigacions són encara avui base de nombrosos treballs. Les seves troballes més espectaculars en aquest sentit, sens dubte, van ser les proporcionades per l’excavació de la catedral, aprofitant que havia estat cremada el 1936: gràcies a elles no només es va poder saber com era la seu dels temps d’Oliba, sinó que es descobrí i restaurà la cripta romànica que encara avui pot visitar-se.

Junyent va jugar un paper importantíssim al Vic de la postguerra, on per culpa del conflicte bèl·lic i de la repressió franquista s’havia aturat l’activitat cultural. Ell posà les bases per a la restauració d’aquesta dimensió, amb la fundació del Patronat d’Estudis Osonencs i de la revista Ausa, una de les més prestigioses del seu ordre encara als nostres dies. A més, encoratjà la formació de molts investigadors de la història medieval del nostre país, com M. S. Gros, A. Pladevall o R. Ordeig entre molts d’altres, que a la seva mort l’any 1978 continuarien els diferents vessants de la seva tasca científica, concretada en vora 700 publicacions. La seva saviesa i popularitat van fer que tothom l’anomenés, amb respecte i afecte, el Dr. Junyent, o simplement, «el Doctor».

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

  • Història del MEV (enllaç)
  • Accés obert a la bio-bibliografia d’Eduard Junyent publicada a AUSA (1979) (enllaç)

Share