0 Guardia Pilosa

La maternitat a l’edat mitjana

ANDREA SERRANO | EDUCADORA MEV

La majoria dels ancestres han venerat una deessa mare. La marededéu encarna un dels principals papers de tota dona medieval: ser mare. A la segona meitat del segle XII, a partir de la introducció del culte a la Mare de Déu en mans de diferents ordes religiosos, les imatges dedicades a aquesta figura començaren a proliferar en l’occident cristià. Aquestes representen simbòlicament la mare Església com a protectora de la humanitat, al mateix temps que se’ns presenten com a imatges de la mare, un dels papers principals que s’esperava de tota dona a l’edat mitjana. La infertilitat, de fet, era viscuda com un gran càstig.
La marededéu de Matamala (últim ¼ s. XII), que compleix amb el hieratisme i l’estaticisme típic de l’escultura romànica, és un exemple d’aquestes sede sapientae, és a dir, de la representació de Maria com a seu de la saviesa, la qual s’identifica amb el nen Jesús, que és presentat com un petit homenet. Un tipus de representació que lliga amb la creença de l’època segons la qual l’home fecundava la dona posant-li un petit homenet en el seu ventre. La tasca principal de la dona, doncs, era la de fer-lo créixer, ja que es considerava que era l’home el portador de totes les qualitats físiques i psíquiques.

També és a la segona meitat del segle XII que la imatge de la Mare de Déu comença a aparèixer al centre d’alguns frontals d’altar. N’és un exemple el frontal d’altar de Santa Margarida de Vila-seca (últim quart del segle XII) conservat al MEV. L’obra ens explica la vida de santa Margarida qui, després de ser devorada per Rufus – imatge del diable en forma de drac – , aconsegueix sortir del seu ventre gràcies a la seva fe. És per aquesta gesta que sovint és presentada amb un drac als seus peus o bé, tal com veiem en el frontal del MEV, sortint de la panxa de la monstruosa bèstia.

Alhora, és per aquest miracle que a l’edat mitjana moltes embarassades s’encomanaven a santa Margarida amb l’objectiu de superar el risc que suposava tot part, fet que també explica el culte a Sant Ramon Nonat, extret del ventre de la seva mare morta. Amb el mateix objectiu també era habitual l’ús de relíquies com a protecció, que tant podien ser cintes penjades al ventre, penjolls beneïts amb cera de ciri o fins i tot collars de corall, que es penjaven al coll del nounat per tal de protegir-lo. Una pràctica pagana, encara present a l’edat mitjana, tal com es constata en obres com és el compartiment dedicat a l’epifania del retaule de Verdú (1432-1434) conservat al MEV.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

* Marededéu de Santa Maria de Matamala  (enllaç)
* Marededéu de Santa Maria de Veciana (enllaç)
* Frontal d’altar de Santa Margarida de Vila-seca (enllaç)
* Retaule de Verdú (enllaç)

Share