Ramon de Mur. Retaule provinent de Santa Maria de Guimerà (detall). Lleida, 1402-1412

Les trobairitz, lírica medieval en femení

ANDREA SERRANO | EDUCADORA MEV
Si bé coneixem noms de diferents trobadors, no sempre es parla de les trobairitz, exemples de lírica medieval en clau femenina.
A l’Europa baix medieval, als segles XII i XIII, sorgí un fenomen ben conegut avui dia, el de la lírica trobadoresca. Trobadors com Guillem de Berguedà o Cerverí de Girona compongueren els seus poemes, que eren recitats de cort en cort tot cantant a un amor impossible. Tot i això, a la mateixa època, la lírica trobadoresca també tingué nom de dona. Aquest és el cas de les trobairitz, un fenomen sovint oblidat que dóna veu i nom a la lírica femenina en occità dels segles XII i XIII.

Les trobairitz eren filles de la noblesa que cantaven i recitaven els seus versos a les corts occitanes. Es tracta d’un moviment molt efímer, que trobem entre 1170 i 1260, que ens mostra un amor cortès en clau femenina. Poemes dirigits a un amor secret, sovint ubicat en l’àmbit extramatrimonial, que testimonien un món fascinant del qual en sabem ben poca cosa.

A partir dels textos conservats, observem com les trobairitz, tal com els seus homòlegs masculins, cantaven a un amor adúlter, platònic, eròtic i sensual. Tanmateix, si bé en els textos dels trobadors constatem com el desig insatisfet és exaltat en tant que és vist com a font de plaer, en el cas de les trobairitz destaca un to pessimista i trist. Alhora, a diferència dels seus companys masculins, els cants de les trobairitz es caracteritzen per un to exageradament sensual. Són versos sincers, espontanis i agosarats que parlen explícitament del desig sexual, i a vegades són aprofitats per autopresentar-se com a “domina”. Una voluntat de fer prevaldre la seva condició social, de reivindicar-se com a subjecte i de denúncia, que denota una certa actitud crítica i de protesta que sovint es combina hàbilment amb un toc d’ironia.

Dels pocs noms que ens han arribat, una de les trobairitz més cèlebres fou Beatriu, comtessa de Dia, que nasqué a finals del segle XII i de la qual es conserven algunes cançons. En aquestes, amb senzillesa, Beatriu ens parla d’erotisme, d’infidelitat i canta a un amor impossible. Tot apunta que la trobairitz, tot i contraure matrimoni, s’enamorà d’un jove cavaller a qui dedicà els versos pessimistes dels seus càntics d’amor. Així ho llegim en un fragment dels seus poemes, “A chantar m’er de so qu’ieu non voldria” – és a dir, he de cantar tot el que no voldria -, en el qual declara tot allò que faria amb el cavaller si el tingués “en el seu poder”:

Bell amic, amable i bo, quan us tindré en el meu poder?
I que pugui jaure amb vos un vespre,
i donar-vos un bes amorós!
Sapigueu que tindria gran plaer
si us tingués en lloc del marit,
tan sols que em concedíssiu de fer tot el que jo voldria”

Ara només falta posar-hi veu. Aquí us deixem un vídeo per escoltar com sonarien aquests versos si Beatriu els pogués recitar amb veu pròpia:

TAMBÉ ET POT INTERESSAR
* Retaule de Guimerà  (enllaç)
* Retaule dedicat a sant Llorenç (enllaç)

Share